El Xalet de Don Pedro o Alqueria de Font de Mora

El Xalet o Alqueria de Don Pedro és un edifici singular del nostre terme. Des de fora només s’aprecia una nau llarga i baixa, d’una sola planta, entre les vies del tren i el camí del Sedeny del Pi. A l’alçar el camí a una banda i la via del tren a l’altra, la casa s’ha quedat baixa i sense accés directe als horts que li són propis.

En canvi, a l’entrar a l’edifici assistim a un altre món: estem a l’interior una casa senyorial molt elegant, amb nombroses estàncies per als antics senyorets, la família Font de Mora, per al servei i per als casers que treballaven les seues terres.

La casa pertany a Pepe Bodí Cubedo i a Hans Bodemeijer (tristament desaparegut). Amb Pepe —que com se sap és fill d’aquell altre Pepe Bodí que va presidir la Gestora en el primer ajuntament com a poble— vam passar el matí del dissabte 10 de desembre de 2022, recorrent la casa principal i els antics magatzems. Va ser un privilegi fer esta visita acompanyats pel relat informat i sensible del nostre amfitrió. Per evidents motius de privacitat hem limitat les fotografies de l’interior, però pensem que és de grandíssim interés assistir a una part tan important de la nostra història i compartir-la amb alcrieres i alcriers. Es tracta d’un model de propietat i de relacions de producció que van ser hegemònics durant molt de temps.

Sabem que esta zona estava dividida històricament entre grans propietats agrícoles, totes elles amb la seua casa per als propietaris i amb casers que s’ocupaven del treball de les terres: des del Replà al Xalet de Safont (l’actual casa ajuntament), Las Hayas, el Xalet de Lila, la finca de Capote, la Salmantina de Jaime Chicharro, la Regenta, etc.

Contingut

Valor arqueològic

El general Prim

Qui era Don Pedro?

La casa

L’oratori

El jardí

Valor arqueològic

Esta zona tan fèrtil ha mantingut població des de l’antiguitat. Ferran Arasa conta en Alqueries y su territorio en época romana com es van documentar fragments de ceràmiques ibèriques tardanes i romanes dels segles I i II, en les immediacions del Camí del Regall i del Sedeny del Pi. José Bodí també ens ha parlat de l’aparició de fonaments de murs que no tenen relació amb l’actual edificació.

El jaciment romà del “Sedeny del Pi” es troba en una finca que es deia “la vinya de Don Pedro”, que dóna fe de la gran extensió de terra de la família Font de Mora, i que es va anar venent poc a poc. També indica la varietat de cultius que probablement hi hagué en esta propietat, entre secà i regadiu. Des de finals del segle XIX s’anà imposant el cultiu de la taronja, que, recordem, arribà a ser la primera font de divises de l’Estat espanyol.

El general Prim

En la tradició oral ha perdurat també un relat que explica que el militar i polític liberal Joan Prim va estar amagat a l’alqueria de Font de Mora en agost de 1867, preparant un cop d’Estat que va fracassar [per exemple es diu a la “Cronologia històrica de les Alqueries” redactada per Manuel Capella Ros i Miguel Blasco Blasco al llibret del III Centenario de la venida a Alquerías de la Imagen de Nuestra Señora la Virgen del Niño Perdido (1983)]. Resulta un tant estrany imaginar a Prim conspirant en complicitat amb la família Font de Mora, que estava lligada al carlisme i per tant en el pol ideològic oposat. De qualsevol manera, el fet aporta un plus de misteri, tant al Xalet de Don Pedro com a les mateixes Alqueries, riques en llegendes (l’altra gran llegenda és la d’Adela, presumpta amant del rei Alfonso XII…).

Qui era Don Pedro?

Pedro Font de Mora Jáuregui (Barcelona, 7 de setembre de 1851 – València, 10 de febrer de 1938) fou militar i polític liberal. Era fill de Pedro Font de Mora i Gamboa, Cavaller Mestrant de la Reial de Ronda, i María Francisca de Jáuregui Villa de Diego.

Segons algunes fonts era valencià d’origen català; segons altres, venia simplement d’una família acabalada de Vila-real, amb vincles amb el carlisme. Va estudiar la carrera militar i va arribar a general de cavalleria.

Durant la Restauració Borbònica va militar en el Partit Liberal Fusionista de Mateo Sagasta, amb què va ser elegit diputat pel districte de Vinaròs a les eleccions generals espanyoles de 1893 i 1898, en la segona ocasió aliat amb els carlins. Posteriorment es vincularia a la Unió Conservadora de Francisco Silvela.

Don Pedro Font de Mora Jáuregui va ser suficientment conegut com per a que, en divendres 21 d’octubre de 1927, el diari Las Provincias li dedicara este breu:

VIAJERO// Se encuentra en sus posesiones de las Alquerías del Niño Perdido, don Pedro Font de Mora, en unión de su hija.

En sa casa aparegueren les làpides de son pare, Don Pedro Font de Mora i Gamboa, que va faltar el 15 de juny de 1883, i la de Mª de los Dolores Lloréns Fernández de Córdoba (1858-1878), primera dona de Pedro Font de Mora Jáuregui, morta als 20 anys. En 1891, tretze anys després, Pedro es va casar amb la seua cunyada, María de la Encarnación, amb qui tindria descendència.

Un dels seus fills, Rafael Font de Mora Lloréns (1893-1978) va ser un destacat enginyer agrícola, professor en l’Escola de Pèrits Agrícoles de Burjassot i partidari del cooperativisme. Va ocupar càrrecs de responsabilitat durant els anys 20 i 30 (fundador del SOIVRE, el Servei Oficial d’Inspecció, Vigilància i Regulació de les Exportacions, en 1934) i després de guerra va exercir de magistrat al Tribunal de Defensa de la Competència. Va escriure alguns llibres que encara són referents, sobre l’arròs i sobre el sector citrícola, com Comercio de los agrios españoles (València: Tipografía Moderna, 1938), El arroz (1939), o El naranjo, su cultivo, explotación y comercio (1954). Com a curiositat podem dir que Rafael Font de Mora va identificar la plaga coneguda com a Ceroplastes Sinensis (la caparreta blanca) a les Alqueries, com contava en la conferència titulada “Nuevos insectos enemigos de nuestros cultivos”, impartida a la Càmara Oficial Agrícola de València el divendres 27 de març de 1925, extractada al Diario de Valencia del dijous 2 d’abril.

Rafael Font de Mora Lloréns era el pare de Lluís Font de Mora Montesinos (1936-2018), també enginyer agrònom, que fou conseller d’Agricultura, Pesca i Alimentació de la Generalitat Valenciana del 1983 al 1993. Lluís, com a Conseller, va prendre partit en favor de la Segregació de les Alqueries, i estigué en els actes festius del dissabte 6 de juliol de 1985, amb Joan Lerma i altres autoritats.

Carlitos Font de Mora Salmerón (1941), practicant de les Alqueries durant tota la seua vida, era nebot de Rafael.

La casa

Accedim a la casa des del Camí del Sedeny del Pi, per una entrada amb un empedrat molt bonic, i ens trobem en un pati que dóna accés a la casa principal i per a on, per la dreta, els animals de llaurança anaven a la quadra. Són espais preciosos, a més plens de plantes i detalls personalitzats pels actuals propietaris.

En les imatges podem apreciar els edificis de l’alqueria de Don Pedro des de llevant i des de ponent, en fotos aèries de Google Maps realitzades en 2022.

La distribució antiga era la següent: la part més alta i més pròxima a la via era la casa dels senyorets. Des d’allí, l’ala que arriba fins al Sedeny, eren les habitacions del servei. Tocant a l’altra banda del bloc principal està, en la planta baixa i mirant a llevant, l’oratori que vorem més avall. Tot a la llarga del camí eren les quadres i el magatzem. El frondós jardí estava poblat de fruitals.

Com es pot vore, travesser al camí del Sedeny i al camí del Regall hi havia el caminet que passava les vies i eixia als horts. Ahí hi havia un pas propi, sense guardabarreres (a diferència de la Creueta -a on havia estat de guardabarreres la mare i abans l’àvia de Rosa Ros– o al Camí Artana -a on va treballar la cèlebre Adela Lucía).

Sòcol de l’escala i motllures en el sostre de les habitacions.

Sanefes en tots els angles de l’antic despatx del Sr. Font de Mora; sòcol de fusta i estufa de llenya original de ferro colat.

L’interior de la casa principal conserva la distribució i la major part dels elements arquitectònics propis: l’escala amb el sòcol, els sostres plens de motllures, les llars en habitacions i estudis de la planta superior, les sanefes ceràmiques, etc. Perpendicularment a la planta principal es troba un ala ara diàfana on estaven les habitacions del servei; antigament estava distribuïda en xicotetes habitacions. En tota esta planta resulten molt interessants les rajoles del sol, que tenen diferents motius: des del mosaic de Nolla a les rajoletes que veiem en la imatge; de les rajoles massisses de les habitacions del servei a taulellets de postguerra. També hi havia bons banys per a l’època, a més pensant que no hi hauria aigua corrent.

La casa és una barreja d’estils. Trobem ceràmica de diferents èpoques, ornamentació i detalls arquitectònics de tot tipus, com a mínim des de principis del segle XIX.

L’oratori

Pareix ser que fins avançats els anys 70 es va dir missa a l’oratori del xalet de Don Pedro. Aquell veïnat acudia a rebre l’eucaristia, i sovint com no cavien s’havia de quedar gent al carrer. Durant algun temps, Batiste Balaguer va ajudar a Mn. Juan Miralles en aquella capelleta: el capellà passava amb el seu cotxe, l’arreplegava a ell, a Consuelo i a les tres xiquetes i anaven a casa Don Pedro. Això va durar uns anys, fins que Mn. Juanito va dixar les Alqueries per anar-se’n a Castelló, en desembre de 1977.

A l’entrada de la capelleta hi ha una xifra escrita en l’empedrat: 1949. Podria ser la data de la seua restauració després d’algun contratemps en temps de guerra. No tenim notícies sobre si les terres de la família Font de Mora es van col·lectivitzar (com es va fer a la finca de Las Hayas, per exemple, tal com es pot llegir en una redacció d’un alumne d’escola a Les Alqueries en els ‘Papers de Salamanca’).

Interior de l’oratori, amb ornamentació dels actuals propietaris. Fotos de Pepe Bodí.

Per Almudena Ventura, que va tindre avis i besavis de casers en esta alqueria, hem pogut saber que la Mare de Déu a qui estava consagrada la capelleta era la Mare de Déu de la Font (“la Virgen de la Fuente”). Pepe Bodí conserva una reproducció de la imatge antiga que es pot vore sobre estes línies; possiblement desapareixeria en la guerra.

Davant mateix de la porta de l’oratori trobem esta inscripció en l’empedrat: “AÑO 1949”, que podria referir-se tant a la data de construcció com a la de restauració. La imatge està retocada per visibilitzar la inscripció.

El jardí

La banda de llevant de la casa era la façana principal, fins que la via del tren la va convertir en una vessant invisible i poc practicable. Esta façana donava a un jardí poblat de fruitals, amb una banda empedrada.

Repicant un mur va aparèixer este retaule ceràmic dedicat a “Nuestra S^a de la Merced” i datat en 1843. Potser es tabicara en temps de guerra, com en molts altres llocs, la qual cosa, paradoxalment, el preservaria de qualsevol perill. Pareix ser que es va fer perquè hi havia alguna “Mercedes” en la família, que ja ha passat a l’oblit de la història.

Aquell espai poblat d’arbres fruiters és en l’actualitat un frondós jardí ple de racons deliciosos, molts d’ells plantats per Pepe i Hans, com la preciosa eritrina cresta de gall, que es veu a la imatge. També tenim la sort de conservar una fotografia de la gran palmera que presidia este espai, que estava protegida per medir més de 12 metres però que els van fer tallar per seguretat de la via fèrria.

Per acabar volem mostrar unes fotos del pas de la Mare de Déu del Niño Perdido per davant de l’alqueria de Don Pedro, tornant d’una visita al cementeri. Pepe i Hans van muntar un altaret davant de casa amb una preciosa imatge de la Immaculada, un arranjament floral bellíssim, un cobertor ple de randes i amb dos angelets en alt relleu, i nombrosos elements que donen fe del seu bon gust i la seua formació estètica —Hans Bodemeijer era un reconegut dissenyador de moda—. Un vincle amb el poble que no es perd.

*