‘Aquelles Pasqües’ – Albert Ventura Rius

[El Municipi. BIM, núm. 36, gener-abril 1998, pp. 21-22]

Botant la corda al riu Sec. Anys 60.

El domingo de Pascua, después de la procesión del Encuentro, se hacían los planes para la tarde. Durante toda la mañana había una gran animación para preparar «el berenar». «Després de dinar, amb les cistelles i els saquets, mamprenien les quadrilles el camí, uns al riu, altres al pí o cap a alguna alqueria o senia del Plà Redó».

«Per a la berena era típic la fogasseta amb conill i tomateta el primer dia, i les truites de llonganissa i de faves per als altres dies. Per acompanyar es feien ‘ximets’ i es menjaven les sobres de les ‘panaes’ fetes per al Divendres Sant».

Sin embargo el elemento más característico de la Pascua alqueriera, como nos dice en 1920 el cronista Traver, es «también la costumbre que se conserva el comerse el pastelón en días de Pascua, conocida par la ‘mona’».

Para hacer la ‘mona’ se confeccionaba una pasta, «que costava molt de fer-se bona, a base de rent, ous/ sucre, farina, oli i aigua, que les dones anomenen ‘pasta boba o pa dormit’, i que per a que s’acabara de fer li posaven a la caloreta del llit. Una vegada ‘desperta’ es feien les ‘mones’».

«De sempre, la ‘mona’ és redona, encara que algú recorda que per als xiquets es feien unes en forma de pollastre i de cistelletes amb un ou al mig sostingut per una creu de pasta que el travessava pel damunt».

En principio se hacían dos tipos de ‘monas’. «La dels xiquets, era redona amb un ou colorejat clavat al mig subjectat per grenyes de pasta en forma de creu i adornada amb trossets xicotets de carabassat i anisets; per als majors, damunt la neula es posava una capa de pasta on es ficaven trossets de carabassat i peres confitades que es tapaven amb una altra capa que es pintava amb un ou batut i s’adornava amb anisets».

La ”mona”. El elemento más característico de nuestra Pascua.

Si la ‘mona’ no tenía huevo, se llevaba uno aparte, «que abans havia bullit en corfols de ceba per fer-lo roig, groc en pètals de roselles i verd amb fulles de malves».

«A l’hora de berenar la ‘mona’, es traïen els ous durs per esclafar-los al front del xic o de la xica que a un li agradava o per a ‘xascar’ al que estava més prop. L’operació s’acompanyava d’uns gestos i uns versets: s’agarrava l’ou i mentre u senyalava una part del seu cos deia: ‘ací em pica’, després senyalant una altra part deia: ‘ací em cou’, portant-lo a continuació a la seva boca deia: ‘ací em menge la mona’, i tot seguit, fent-se el dissimulat estrellava l’ou al front de la persona triada, mentre acabava dient: ‘i ací t’esclafe l’ou’»».

El lunes de Pascua también era día de salir. A partir de la primera comunión era costumbre «anar a berenar sense els pares». «Uns dies abans es formaven les quadrilles de xics i xiques. Els xics duien ‘piuletes’ i molt antigament coets borratxos per a esglaiar a les xiques. Aquestes, per menysprear-los els cantaven alló de: «mon anem a Pasqua, no portem pasqüeros, mon anem a Nules a buscar ‘agüelos’».

Esta era la versión alqueriera de aquellos versos que decían: «els fadrins d’ací ja no pinten res, els que pinten ara són els forasters. Els fadrins d’ací sí que pintaran, perquè les fadrines a buscar-los van». Era bastante normal que a partir de aquí surgiera «el primer noviet o novieta», sin que por lo general aquello durara mucho, por lo que ya desde muy antiguo se calificaba de «novias de Pasqua», «les coses poc consistents i propenses de no arribar a bon terme», como muy bien decían aquellos versos: «ja venim de Pasqua, hem corregut coets, ens hem menjat la berena, i em renyit amb els noviets».

«Per a Pasqua tota la gent aprofitava per estrenar [roba] més lleugera de Primavera. Calia estrenar espardenyes i buscar una bona corda per a jugar. Els xics, a més, estrenaven camisa i s’entrenaven a fumar. De primer amb ‘tronquets de fesols de garrofa’, després, ja de més majorets, entre tots, compraven un ‘garbet’ de cigarrets. Les xiques, d’antic estrenaven davantals, i més modernament ‘baberos’, a més, es pintaven els llavis amb ‘coloret’ i es posaven llaços vistosos al cap».

Botar la corda, conillet amagat, el mocadaoret, volar el catxirulo…

Una vez llegados al lugar elegido «per a berenar», primero se jugaba un tiempo. Los juegos eran diversos: «botar la corda», «el mocadoret», «el conillet amagat», «la gallineta cega», «el pare carabassot», «el paso», «el mocador nuat», «el salta-cavall», «la ratlla de França», «al run run, tabalet de fum»… «Mentre que les xiques es muntaven el gronxador per engronxar-se, els xics els cantaven allò de: ‘les xiques de les Alqueries, totes són caragoleres, tenen la panxa rasposa, aupa! de pujar per les figueres. Carrascal…’».

Los chicos, por su parte, se dedicaban a ‘volar el catxirulo’. Las chicas, con segundas, les cantaban aquello de «el dia de Pasqua, (nom del xic) plorava, perquè el catxirulo no se li empinava».

Jugant al ‘corro’ en el Mas de les Faroles.

«Després de berenar començaven altra vegada els jocs i les cançons. Mentre els majors menaven la corda, els joves per torn botaven», el que saltaba decía, ‘tiro mi pañuelo en tierra’ -y lo tiraba-, ‘y lo vuelvo a recoger’ -y lo recogía-, sin perder el compás ni tocar la cuerda que seguía volteando mientras saltaban.

Había otro juego en el que «els jugadors es col·locaven en dos files enfrontades». «Qui pagava passava ballant, amunt i avall, amb els braços en forma de gerra». Después se dirigía a otro jugador y le cogía de las dos manos que entrecruzan ambos mientras seguían bailando, hasta que le dejaba solo y éste repetía el juego al son de esta canción, que se adaptaba a si era chico o chica: «que salga usted que la quiero ver bailar, saltar y brincar dar vueltas al aire, por lo bien que la baila la moza, déjala sola, sola bailando».

«En fer-se poqueta nit, per les travesses del riu o pels camins del terme es veien als ‘pasqüeros’ tornar a casa. Els joves aprofitaven per jugar al ‘parao’ i la xicalla al ‘bou amb corda’. De sempre es cantava allò de: ‘ja venim de Pasqua i un xiquet plorava, perquè el catxirulo no se li envolava, la tarara sí, la tarara no, la tarara mare que la balle jo’».

«Era molt bonic vore a les colles pasqüeres que tornaven cantant: ‘minyó, minyó, minyó, travale, travale, travalera…’, o ‘a la xunga, a la xunga que és carabassa, a la xunga, a la xunga que és polissó, a la xunga, a la xunga que és xica rubia, xica rubia com un sol».

La gente mayor al llegar a casa se disponía a descansar, los más jóvenes según lo que se decía, que «estos tres dies de Pasqua són tres dies de jugar, d’envolar el catxirulo i per la nit passejar», salían a pasear «per l’andana de l’estació o per les vores del Camí Real», mientras que los más pequeños, por su parte, seguían jugando hasta que se hacía hora de dormir.

Els tres dies de Pasqua són dies de jugar, volar el catxirulo i per la nit passejar

«En les eres o en els carrers dels panys, i a partir dels anys 30 a la plaça, la gent menuda seguia jugant: ‘fava!, -monta y calla-», «al sambori», «al riquiti-cloc», «a ‘l’una la pruna…’», «al ‘un, dos, tres i paret’», «a la viudita»…

A éstos, sin embargo, todavía les quedaba otro día «per anar de Pasqua». Las madres se juntaban y con los niños «anaven a berenar, amb l’excusa de menjar-se les sobres de les ‘mones’». Por eso el tercer día de Pasqua, se conoce como del «rosegó».

También, como los otros días, entre otros, se jugaba al «corro», juego en el que los jugadores se colocaban en círculos cogidos a una cuerda, el que «pagaba, estaba en medio y hacía pagar cogienda al que no saltaba a tiempo la cuerda mientras los demás tiraban y cantaban : «Bou redó, la vaca curra i el bou redó».

Así se celebraban los tres días de Pasqua. En otra ocasión hablaremos de la «Pasqua de Sant Vicent».

Albert Ventura Rius

*