Començaren amb un casino, sense passa la Societat pel Registre civil. A la primera acta l’anomenen “Primer Casino Español”. En 1911 canvia i passa a dir-se “Círculo Instructivo Legitimista”. Eren temps mísers en què resultava difícil pagar un lloguer de 9 pessetes; feien rifes i [5 min.] concerts de la banda per traure diners. Jaime Chicharro va fundar alguns sindicats obrers catòlics, entre els quals el de les Alqueries. El rector del poble feia de conciliari en la societat, i va proposar que es fundara un sindicat obrer per ajudar al treballador. Fundaren la cooperativa en 1914 i es compraren ferramentes: un lligonet, una lligona, “serruig”, aixada, aladre, cavallonadora… Ho alquilaven als socis per 10 cèntims, 15 cèntims… Fins i tot un empeltador! Va començar amb més pena que glòria, però eren molt cabuts. Tot i les diferències ideològiques, la cooperativa va resultar molt popular perquè es preocupava pels treballadors.
El següent pas el va donar un tal Cantavella, de Vila-real, per fer la Caixa Rural, amb l’assessorament de la gent d’Almassora. Es funda la Caixa en 1928. Al principi amb moltes penes: en un moment determinat diuen que no poden fer préstecs perquè la gent no fa ingressos. Com que hi ha certa unitat entre les Caixes reben un préstec de la Caixa de Nules.
A la postguerra, per aconseguir ingressos, van portarn borregos de la Mancha, d’una varietat molt bona, de garra ampla. A per ells anaven dos persones: el tio Joaquín Vicent Vilar, “el tio Ximet de Pitilo”, i Joaquín Arnau Usó, “el tio Ximo Borràs”. Els duien en tren i del moll anaven a un corral que hi havia on ara està el Consum, al carrer Virgen de Gracia. Cada soci s’apuntava els borregos que volia: 3, 7… Al repartiment feien eixir els animals sense que els veren els socis: [10 min.] “Soltan 3!”, per exemple, i eixien i a qui li tocava se’ls emportava, per evitar favoritismes. Signaven una lletra de canvi i els criaven, els xiquets de les cases anaven a fer-los el recapte. A nadal els venien als carnissers de les Alqueries o de les rodalies, i al cobrar li pagaven a la Caixa. També van fer una cooperativa tarongera, amb permís d’exportació i moltes dificultats per traure les taronges.
De la Junta primera va passar al Comité en temps de guerra i després a una altra Junta, sempre amb el mateix secretari, amb la qual cosa, com s’hadit, no es pergué cap paper.
LA GUERRA
A la Guerra el Riu Sec partia el front, hi va estar parat durant dos o tres mesos. Mentrestant la seua família estaven al Secà, hi havia gent a tots els motors. El Camí València i la Carretera Vella eren punts de referència militar, per ahí passaven tots els combois. Vicent tenia 7 anys i mig, els xiquets jugaven normalment. De nit veien les “llumetes” dels trets; quan la llum era més grossa era un projectil. Els pares ja no tenien edat d’estar al front, però de dia s’amagaven pels horts i de nit tornaven amb la família. Si algú els preguntava, els xiquets havien de dir que els pares estaven “al frente”. Va arribar el dia que els van avisar per evacuar, amenaçats que si no podien morir. Van matar tots els animals que tenien amb ells, els van fregir i els van posar en perols. Van marxar fins a Xilxes i van parar a descansar; cada poques famílies portaven un carro, amb un matalàs per casa. Les dones portaven els perols amb el menjar. Quan estaven en un garroferal, prop de l’estació de tren, conta que van veure un avió de reconeixement i van decidir continuar. Una hora després “La Pava” [com deien popularment a l’aviació italiana i, de vegades, a tots els avions] feia una malesa entre els civils refugiats.
Mentrestant el Secretari de la Caixa va fugir per la nit amb la seua família i va creuar, des del motor de Sant Antoni amunt, passant el riu. Quan els van donar el “alto” de la part Nacional va dir, amb veu fineta, “Niños y mujeres”, i els van deixar passar. [15 min.] En passar la guerra va tornar a la Caixa.
POSTGUERRA
Després de la Guerra van ser anys difícils: la guerra europea i la gelada del 46 van fer que aquells foren anys terribles, de fam.
Va arribar un moment que va haver dificultats i van passar “coses lletges”; el Secretari va dimitir i un fill va ocupar el càrrec. De Conciliar estava Mn. Juan Miralles. Es cas és que faltaven 4.500 kg d’amoníac. Tots pareixien culpables: almacenista, secretari… També els socis, que a les Juntes generals només volien acabar prompte. Van arribar a un deute de 400.000 pessetes, i “el bony anava creixent”.
Mentrestant Vicent va passar 10 mesos fent pràctiques a Caixa Borriana, cursos de comptabilitat… Es van presentar dos a l’examen a Castelló i els van aprovar, però com ell havia estat fent pràctiques el van agafar. En aquell moment la Caixa va perdre un plet, però poc a poc va anar recuperant-se: el primer any que estava ell van guanyar 532 pts, el segon 29.000, el tercer 84.000, fins que es va jubilar en 1991, quan la Caixa tenia un patrimoni de 120 milions que va seguir creixent fins que el bac de la rajola va acabar amb el model. Quan van tallar amb eixe tipus de negoci ja s’havien enfangat.
[20 min.] Ens parla de la fusió de les caixes de Castelló amb la Caixa Rural de València: de la Caixa Rural del Mediterrani, que, opina, no estava mal del tot. Després va vindre Cajamar, de la que no està molt satisfet. Conta que les caixes que no van entrar han seguit prosperant: Caixa Betxí, que té dos sucursals a Castelló; la caixa de les Coves de Vinromà… Cajamar és bona per a les Caixes roïns i fluixa per a les bones.
Pensa que la Caixa va fer gran les Alqueries i ens parla dels préstecs que s’hi donaven, [25 min.] en què no hi hagué mai cap morós ni cap litigi. Conta les inspeccions fetes pel Banc d’Espanya, per exemple parla de quan li preguntaven pels préstecs concedits al president i a la Junta rectora: ningú no n’havia demanat cap. Li cridaven l’atenció perquè es donava segons préstecs a gent que no podia pagar el primer, però observa que sempre eren menors a la quantitat deguda, i que la gent anava pagant.
A la junta per entrar a Cajas del Mediterráneo, els presidents de les caixes de Nules, Almassora i Vila-real es van conformar, pareixia que no hi havia més remei. [30 min.] Algunes van dir que sí però esperant un any, i després es van quedar fora: Betxí, Onda, l’Alcora…
Seguint amb les inspeccions del Banc d’Espanya, els pèrits els suggerien que donaren préstecs a cinc anys; tanmateix, a la Caixa sabien que el llaurador no podia suportar un préstec al 16% però sí un al 12% (a dos anys). Quan algú no ho podia amortitzar intentaven que pagara encara que foren 100 pts, si no ja eren morosos.
FORMACIÓ
Sobre la seua formació, Vicent és de família llauradora i la seua família no li podia donar estudis. Uns cosins valencians es van oferir a pagar-li els llibres, però no va poder ser. Afortunadamente, un mestre de Vila-real represaliat, que no podia treballar, es va oferir a ensenyar-li la “regla de tres” (“qui sabia la regla de tres pareixia que era capità general”). El mestre va començar a fer repàs: [35 min.] li ensenyava càlcul mercantil, comptabilitat, llibres de registre i tenidoria de llibres per dos o tres duros al mes. Després, com s’ha dit, va fer pràctiques a Borriana i després va entrar a CaixAlqueries. Tant allí com a Vila-real i a la Caixa Rural Provincial s’oferiren a orientar-lo en tot allò que necessitara.
La secretaria de l’entitat l’havia assumit el fill de l’antic secretari, i a l’estudiar el saldo de llibretes, no quadrava! Com que no tenien llibre auxiliar, va haver de demanar un ajudant per repassar totes les llibretes dels socis. De principi de juliol al 30 de novembre per les vesprades repassava llibretes i per la nit obria l’oficina al públic; de matí estava el xic assoles i comprovava abonaments. El dipositari només estava de nit.
Vicent va comunicar que no es feia càrrec dels llibres mentre això no estiguera clar. De matí la Junta rectora anaven a missa de set i després anaven a la Caixa. A les Juntes generals hi havia gresca, l’acusaven de ser massa xiquet, tot i que Secretari, President i Junta rectora estaven 100% amb ell. “Ahí un home amb bigot i ulleres, havien de portar!” [40 min.] “Falta un pèrit mercantil, que de nit porte els llibres de la Caixa i de matí ensenye comptabilitat als nostres xiquets”. El president era un home major que reclamava “socis de veritat”. Qui més gemecava era un corresponsal de Banesto de Borriana que venia a emportar-se diners d’ací, i era el menys indicat per parlar.
Ens diu que les juntes rectores pateixen d’un mal: el “síndrome del cuerno de l’abundància”, només volen repartir beneficis. Primer volien fer cases. Va ser Mn. Juan Miralles qui va proposar que a més dels abonos hi haguera més tipus d’ajudes al poble. La postura de Vicent és que no es feren cases, perquè caldria assumir el manteniment i això podria generar enemistats de gent que se n’anirien de la Caixa. Havien de donar diners, però no fer-les. Al fer les primeres inspeccions el Banc d’Espanya va demanar a totes les caixes que rectificaren les seus polítiques: totes les caixes havien fet cases menys Caixalqueries. Una caixa rural no és una ONG, és una empresa i ha de ser gestionada com a tal, ens diu.
Al tercer any d’estar a la Caixa es volia fer el Casino. Hi havia un guany de 84.000 pts, però un plet de 400.000 que no sabien si guanyarien. Volien casinos a tots els pobles i magatzem d’adobs a tots els carrers. Van escriure en una pissarreta “Que s’apunte qui vulga posar diners per al casino”, [45 min.] i en un any no es va apuntar ningú. Havien de tombar l’oficina vella i fer magatzem, oficina i casino. També es volia comprar la televisió…
Tot allò, diu, amb una Junta general meravellosa, formada per treballadors que es reunien de nit. Quan hi havia gelada s’havien de donar préstecs agrícoles que donaven molta faena; la Junta havia d’estar informada de tots els préstecs, de manera que es feien llargues reunions fins a les dos o les tres del matí. Els homes s’adormien, perquè s’alçaven a les cinc o les sis per anar a treballar.
En un moment d’eufòria econòmica van decidir fer les noves oficines, i van anar a buscar a un arquitecte bo de València, Luis Gay [1912-1996], molt conegut. A este no li va interessar. Després se li va proposar a Miguel Planes, que havia dissenyat el magatzem de Nules, i va acceptar. El mobiliari era de Martínez Medina, de València.
Ens conta moments de dificultats, quan l’oficina s’obria per la nit en un quartet. [50 min.] En una ocasió va entrar un home i un altre es va quedar esperant. El primer es va emportar tots els diners, 1000 ó 2000 pts, i es van quedar sense cap perra; s’havien acabat els crèdits del Banc d’Espanya i de la Caixa Provincial. El que estava esperant va deixar passar a un altre… que anava a pagar abono! D’ahí se li va poder pagar al que esperava. Diu que si no l’haguera deixat passar, la Caixa haguera caigut a pique. Des d’aleshores sempre ha anat cap amunt.
Afirma que com les Alqueries no era poble, l’Ajuntament era la Caixa. Tot es feia a la Caixa. En el cas de l’autopista, per exemple, al terme Vila-real li tocaven un nombre limitats de passos elevats, que va posar a la seua conveniència; des de la via fèrria fins al pont del riu no es podia passar més que per la carretera de Betxí; el camí Artana estava tallat. La Caixa va crear una comissió amb el Director i el Secretari, es va crear una situació violenta i van amenaçar amb parar les obres. Finalment van aconseguir el pas soterrani, per a motocarros, furgonetes estretes, motos i bicis. La Caixa va contribuir també al procés de segregació…
[55 min.] Els diners que es movien a diari durant uns anys per pagar els treballadors de la taronja no es treballaven a la Caixa, sinó en bancs. Diu que quan hi ha diners la gent no confia en la Caixa; per als préstecs sí, per si fa fallida i poden evitar tornar-los. Com les Caixes properes es reunien, es contaven els problemes unes a altres, i sempre eren semblants: les caixes de Vila-real, Borriana o Nules eren molt bones. Vila-real es va resistir a Cajamar però el Banc d’Espanya va donar ordres clares. Més val una caixa pobreta teua que una caixa rica d’un altre, és la seua conclusió.
Acabem l’entrevista fascinats pels coneixements i la humanitat d’este home, veritable memòria viva d’una de les institucions capitals del poble. Ens parla amb generositat i amb humilitat, amb por d’allargar-se massa. Tot i que ens hem esforçat en resumir les seues paraules, val la pena sentir el relat de la seua veu, a la vegada rigorós i enriquit per tota classe d’anècdotes.
Deixa una resposta
Vols unir-te a la conversa?No dubtis a contribuir!