Ramón López i Isabel Gascó, carnissers, 68 anys junts

Sinopsi: Isabel i Ramón, un matrimoni de carnissers jubilats que porten 60 anys casats, ens parlen del treball, de la Guerra i la postguerra amb nombroses anècdotes, de relacions familiars hui superades: l’alta mortalitat de les dones, els xiquets que es donaven, les mares dides… Històries colpidores plenes de bon humor.

Resum / Transcripció:

Entrevistem a Ramón López, nascut en 1929, i a la seua dona, Isabel Gascó, nascuda en 1932, en sa casa, abans carnisseria i ara floristeria. Porten 68 anys junts, entre els dos ens conten de forma viva, amb nombroses anècdotes, una trajectòria vital que comença en els terribles anys 30 i creua el segle XX amb bon humor.

Ramón és nascut a les Alqueries, Isabel al Grau de Borriana: als tretze dies va morir sa mare i la van donar a una família de les Alqueries a qui se’ls havia mort una xiqueta.

Ramón ve d’una família de llauradors però professionalment i fins que es va casar va ser obrer de la construcció. En casar-se es va incorporar al negoci dels sogres, que tenien una carnisseria. D’allí van passar on estan ara. De malnom ell és de la família dels “Cabos”, ella dels “Sopos” (no sap com es diria la família biològica). En el cas de Ramón, pareix ser que el seu rebesavi era cabo de la via, va vindre a treballar i es va quedar a les Alqueries. Son pare i ell ja són nascuts ací; no sap d’on vindria la família. Els malnoms eren necessaris en un poble on tots eren “Capelles” i “Molesos”.

Ramón conta que va anar molt poquet a escola perquè el va agafar la Guerra Civil. Al principi anaven a escola però quan venia la Pava eixien fugint. Després de la Guerra tenien de mestre a un sergent militar, del que diu que “igual sabia ell com jo”. Este mestre es casaria a les Alqueries. El que no sabia el mestre li ho preguntava a un alumne. [5 min.] L’escola la tenia propet, anava a la Creueta, a l’escola de la Palmera, l’actual Centre Juvenil, que pensen que es va construir a la República. Sa mare també va morir molt jove i estaven amb l’àvia.

En la Guerra la família al complet es va refugiar a Gavarda, perquè els van fer fugir en arribar el front. Abans  van estar en una caseta a la mar, després van anar al Secà. Recorda que de la Mar veien les canonades dalt de Castelló. També recorda que a les Alqueries van bombardejar un tren ple de soldadets de l’anomenada “Quinta del Biberón”, i que va anar a veure-ho. Son pare era l’alcalde. Els morts estaven amuntonats. Sa mare no volia que anara a veure-ho, però son pare sí: “Aixina se’n recordarà”, deia. Hi havia restos per tot arreu.

Sobre son pare i l’alcaldia, diu que es va portar bé amb tots i que no van arribar a tancar-lo. Diu que hi havia dos o tres homes que vivien per son pare, els va avisar que fugiren i els mateixos companys van arribar a posar-li la pistola al pit per matar-lo. Son pare era socialista, republicà. En acabar la Guerra va anar a presentar-se i el van enviar a casa.

[10 min.] Diu que a les Alqueries es van tirar dos o tres bombes. Va caure la primera prop de sa casa (a “casa Olga”) i els xiquets van anar corrent a veure-ho; encara eixia fum. Una segona bomba (a “casa Masià”) va tombar mitja casa, només es va quedar la tanyada de darrere. Una xica d’eixa família es va casar, i, quan va eixir a la porta, darrere es va caure l’altra mitja casa. En un altre cas morir un xiqüelo (“Carbonero”): anava per una vorera i el van metrallar [Antonio Marco ens parlava d’un xiquet a qui va rebentar els timpans l’ona expansiva d’una bomba; Pura Molés deia que un xic del poble i una miliciana van morir per una altra bomba quan anaven per una vorera i es van amagar dins d’un hort; podria ser el mateix cas?].

Després de Guerra van estar treballant a la construcció a Xilxes; no hi havia bastants obrers. Al tornar de Gavarda es van trobar una família de Nules vivint a sa casa perquè no tenien on anar. Ells vivien al traster i els de Nules a la seua habitació.

Isabel no recorda molt de la Guerra. Recorda que es van emportar la cabra per donar-li llet a ella; son pare en bicicleta, ella al portamaletes i la cabra darrere lligada amb una cordeta. A Sagunt la van amollar perquè no volia seguir més: “U o altre l’agarrarà”. Van estar a Sumacàrcer. Portaven la cabra i, [15 min.] important: el cap de la màquina de cosir.

Ramón diu que ells també portaven una cabra per munyir-la. Isabel i família van passar per Antella uns dies i d’allí a casa.

Ramon recorda a son pare en bicleta i ell darrere, i al seu germà major portant al menor, els quatre en bicicleta. Ens conta que en arribar a Puçol la Pava venia metrallant la carretera plena de gent civil que fugia. Es van parar al Puig perquè tenien família; dalt de la muntanyeta hi havia un canó i ells estaven mirant; van veure vindre la Pava i van baixar corrent, un company va caure i va anar redolant fins una casa; es va parar baix de la màquina de cosir. Després, ja en Gavarda, la gent es repartia en cases; ells van fer molta amistat amb la família que els va tocar. Aquells tenien horta i criaven hortalisses que venien als soldats. Son pare era molt negociant i va fer societat amb ells, però quan partien la collita aquell es quedava el millor i ell no guanyava res. Al partir-se els diners, son pare no va voler res. “I això que es volien!”, diu Ramon. Les famílies menjaven juntes i ells eren uns més de la família. Diu que quasi tenia nóvia amb la filla, amb qui anava al cine.

Diu que el poble no va patir molt ni es va passar molta fam en la postguerra. En tornar hi havia faena a l’obra, a les cases on treballaven els donaven el dinar: tots els dies arròs al forn, l’arròs era abundant a Xilxes.

Isabel no va conèixer la fam: pels 3 anys menys i [20 min.] perquè era la regina de la casa. Sa mare tenia por que son pare biològic se l’emportara. Li va preguntar: “Em paga la llet de donar-li a mamar i arreglar a la xiqueta, o què fem ací?”. La resposta va ser que la xiqueta era seua, que se la quedara. Tot i que només tenia tretze dies quan va canviar de pares, no li van canviar els cognoms.

Sa mare, Doloretes, tenia carnisseria i feia un embotit molt bo (des del matrimoni amb Isabel el feia Ramon). Els divendres feien l’embotit, la carn es picava a mà. Els animals els portaven de fora, ells mataven i els arreglaven. Penjaven els animals dins de casa, en el mateix lloc on estem fent esta entrevista, fins que els van dir que havien d’anar a l’escorxador de Borriana (a les Alquerien no en hi havia). Després duia la carn amb una furgoneta que es va comprar de segona mà per 50.000 pessetes, matrícula 387-131 de Barcelona [matriculat originalment en 1964], i que pagaven a mesos. En aquell moment hi havia molt pocs vehicles al poble.

Diuen que a la postguerra no es va passar fam, les taronges valien més diners que ara, i la gent plantava moniatos i panís.

[25 min.] Parlen de relacions familiars amb noms i cognoms, que donen fe de les xarxes familiars i veïnals, i de l’ús habitual de mares dides que en alguns cassos es tornaven. Ells en van fer ús perquè van tindre els tres fills prematurs, de 6, 7 i 8 mesos. El xic va ser el primer que anà a les incubadores de València, on va passar 106 dies.

Parlant de solidaritat entre famílies i entre el veïnat en pobles menuts, Ramon opina que és perquè entre tres o quatre famílies van muntar el poble.

La mare de Ramon va morir tan jove perquè al cor “se li feia líquid”. Sa mare tenia 33 anys quan va morir, la d’Isabel 31. Ramon recorda sa mare fatigada, asseguda en una mecedoreta. El metge del poble li treia líquid. Sa mare es deia Doloretes “Hortolana”, i va tindre tres fills: Pepe, Ramon i Alberto, dels que només queda Ramon. [30 min.] És de la mateixa quinta que Antonio Marco, el pintor. Ramon està acabat d’operar però es manté inusitadament fort i aparenta molts anys menys. Diu que de 44 quintos que eren al poble només en queden 7. Encara va als horts i a pescar, una afició per la que ha obtingut nombrosos trofeus. Últimament es queixa de cansament a les cames, i la filla diu que ja era hora [moltes rialles]. Isabel també està molt bé, pita i xerraira; diu que encara es conta ella els diners i fan bromes al respecte.

Preguntem a on anava la gent a festejar o a xerrar amb xiques. Ens diuen que el lloc era l’estació. Ramon anava a Borriana amb huit amics fins que va conèixer a Isabel (“Doloretes”, li diu en broma). També anaven al cine “del tio Eufrasio”, que estava on està el supermercat. En eixe mateix local vivia la mare d’Isabel quan la van agafar: baix hi havia un magatzem i dalt cafè; els seus pares vivien ahí perquè ella estava de “conserja”.

L’actual ambulatori era el “Comitè republicà” i a la “punteta d’allà” estava el forn del tio Santiago.

Els Bar dels Ciclistes, on es van casar, no l’han conegut fer, és molt antic.

En casar-se es van posar a viure amb els pares d’ella, per treballar a la carnisseria. Després es van instal·lar on estan i quan sa mare es va jubilar van posar tenda. [35 min.] El fill va nàixer a ca els sogres, les filles ací on viuen ara.

Ramon conta que la Mina la va fer el seu avi, la Casa Roja de baix, que va ser hospital quan a la Guerra, son pare, i la “casa de les putes” la va fer ell. Fent broma diuen que van anar a menys. Recorda també que, fent un pou, van trobar una moneda per la que els van donar (a ell, al germà i un altre company –“Pasqualet, que estava tortet”) cent pessetes a cada un. El comprador volia dur-la a un museu. La casa es va fer com habitatge, però en morir la propietària es va convertir en el conegut prostíbul.

Les filles no han heretat els malnoms del pares, ara són “les de la floristeria”. La mare d’Isabel era Doloretes “la Rabosina”. Parlen de parents, de famílies de metges i farmacèutics.

Sobre la Segregació, conten que va costar molt i que van eixir guanyant molt. [40 min.] Recorden les manifestacions, els llançaments de pintura sobre els cartells de la carretera, l’organització de patrulles per evitar robatoris… Les Alqueries eren cases soltes fins que Mn. Juanito, després de la Guerra, va moure la construcció d’habitatges. Només hi havia tres carrers: el del Sindicat [Carrer Jaime Chicharro], el del Niño Perdido i el carrer de Sant Joan.

Abans les cases eren de pedra que duien del riu, i més arrere encara de pastons, que feien amb pallús, la palla de l’arròs. Això Ramon no ho va conèixer. Diu que tenia bona mà per arreglar pedra.

Ens conta l’anècdota de quan Pascual Safont volgué que li feren una quarto d’asseo, xapat i amb banyera, bidet, etc. Son pare i el seu germà no es van atrevir i li va tocar a Ramón, que tenia bones manetes. [45 min.] Li va costar quinze dies o més [rialles] acabar aquell lavabo, tallaven els taulellets ratllant-los amb una llima i partint-los contra un marc, però la majoria es desfeien. Açò era cap a 1951-52.

Parlen de les relacions de parella: Isabel i Ramón porten 68 anys junts, 60 casats i 8 festejant, des que ella en tenia 16 i ell 19. Parlen de desavinences en la parella amb molta broma.

Ens conten quan no hi havia aigua potable i amplien les cisternes de l’aigua de les sèquies. Per omplir-les feien bando per a que no es tirara verí, i es duia l’aigua a poalades.

[50 min.] Quant als bandos, els feia el tio Colàs, i quan ell no estava el tio Miquel Ramon, un home alt; un era l’agutzil i l’altre el municipal. El tio Colàs els va arreglar el papeleo del casament.

Com ens ha contat altra gent, recorden quan anaven a pagar la contribució i els posaven a la cua dels forasters. El que pagaven no s’invertia en el poble, la llum elèctrica va arribar l’any 1921 però no va haver clavegueres fins a meitat dels anys 70.

[/showhide]